CALENDARI D'ACTIVITATS
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Hora | Acte | |
|---|---|---|
| {hora} | {acto} |
Podeu descarregar-vos l'arxiu en format PDF açí
Ja està disponible el Programa de Festes de Pedreguer 2010.
Podeu descarregar-lo desde este link o desde la web oficial de Festes de Pedreguer
Aquest edifici és un dels monuments més importants del poble de Pedreguer. Els darrers estudis arqueològics fets en el conjunt de l’església i en el cementeri annex ens remeten a uns contexts medievals del segle XV. La tàpia amb crosta de morter i tongades de rajola que fita amb l´abadia conté les restes més antigues de la construcció, possiblement de quan era encara la mesquita musulmana de l’alqueria de Pedreguer. Però gran part del que hi veiem en l’actualitat és d’una forta reforma renaixentista. Un text de 1574 ens diu que la construcció amenaçava ruïna i es va manar que fos reparada. Primer es va realitzar la façana dins l´estil renaixentista i posteriorment, ja en època barroca, es va edificar la resta.
La portada, estructurada en tres cossos, és un exponent poc comú d’arquitectura clàssica a la Marina Alta. El primer cos, format per l´entrada a l´edifici, està compost per un arc de mig punt arquitravat i dues pilastres dòriques. Aquestes tenen una decoració d´ovals i quadrats amb punta de diamant que es relaciona amb la tradició serliana àmpliament utilitzada en l’arquitectura toledana. Sota el frontó partit i al damunt de la porta trobem un escut amb el calze i la sagrada forma, que és l´emblema de l’arquebisbe Joan de Ribera, segurament promotor de la construcció. El segon cos presenta una fornícula amb la imatge de sant Bonaventura, acompanyada de pilastres acanalades i volutes amb perles a tots dos costats, al damunt s´observa un frontó amb pinacles. L´últim cos està format per una finestra emmarcada en dues mitges columnes jòniques rematades amb un frontó circular i pinacles.
La façana s´acaba amb dues cornises entre les quals trobem dues espitlleres separades per una creu. Les espitlleres són les restes d´un ús militar de l´edifici. L´autor de l´obra podria ser Joan Cambra, que, bon coneixedor de l´arquitectura de la segona meitat del segle XVI, havia treballat també per Joan de Ribera i pel Marqués de Dénia en altres esglésies de la comarca (Pego, Teulada).
La planta de l´església, que respon al model contrarreformista del Concili de Trento, és de creu llatina amb nau única, cinc capelles laterals entre contraforts i una volta de mitja taronja sobre petxines al creuer. La nau central es cobreix amb una volta de canó i llunetes sobre arcs faixons. Les capelles laterals presenten voltes bufades. Els ordres que s´hi utilitzen són el corinti i el toscà. La decoració s´afegeix a l´estructura i arriba a amagar els ordres clàssics. Conserva un dels millors exemples de decoració amb la tècnica de l´esgrafiat (segona meitat del s. XVII - principis del s. XVIII ). Els motius decoratius estan formats per grotescs de caràcter vegetal (flors, branques, fruits), animal (ocells, cànids) i d´éssers fantàstics com nereides, amorets...
També cal destacar la capella de la Comunió que va començar a construir-se el 1775, una vegada acabada l´església. Se suposa que l´autor de la capella és l´arquitecte de Pedreguer Antoni Gilabert, introductor i impulsor del neoclassicisme a les terres valencianes.
Text: Pasqual Costa
Els Molinets se situen enmig de la vall que forma la Sella i la muntanya de Pedreguer. Avui són només dues torres que formen part del paisatge del nostre poble però fa temps foren molins fariners amb les veles al vent que n'aprofitaven la força motriu en benefici de l’home. Els cereals, sobre tot el blat, eren cabdals en l’alimentació humana i ocupaven gran part de les terres de conreu. Així doncs, moldre el gra era una necessitat pal·liada per aquests enginys.
Els molins de Pedreguer tenen les mateixes característiques constructives però diferent tamany. Tots dos són contemporanis i es pot donar com a bona la data de construcció de 1850 que figura a la llinda de la porta del més menut. Són edificis de planta circular i lleugerament troncocònics, més alts que amples, que s’emmarquen dins el tipus de molí mediterrani. El mur exterior és de pedra de paredat travada amb morter de calç i arriba a una grossària de més de metre i mig.
L' interior es divideix en tres plantes: la inferior, la cambreta i la sala superior que és el lloc on es disposava la maquinària, les moles, etc. És per això que el forjat de la planta de dalt, que es realitza amb una volta d’un quart d’esfera i un arc de mig punt de carreus de tosca (arenisca), havia de ser molt resistent. D’aquest mateix material són les brancalades de portes i finestres.
La planta baixa servia per a emmagatzemar el gra i arreplegar la farina del fariner en sacs. En aquesta sala es localitza l’única porta d’accés orientada a l’oest/sud-oest. La del molí més gran és allindanada, la del més menut, en canvi, forma un arc angular. A la dreta de la porta sempre hi ha una escala circular que recorre la paret de l’edifici. Excepte els primers graons, d’obra, la resta són lloses de pedra calcària encastades a la paret, a l’igual que veiem en l’arquitectura tradicional de la zona.
Entre la planta inferior i la superior estava la cambreta, amb el pis de bigues de fusta i motlades d’algeps, que servia per a guardar els estris del molí, per a dormir, etc.
El pis superior era el principal espai de treball del molí i la seua raó de ser. Allí s’ubicava la maquinària de fusta i les moles de pedra. La força del vent girava les quatre aspes amb veles de tela que feien rodar la maquinària i les moles que molien el gra. La coberta de forma cònica, la maquinària i d’altres elements han desaparegut amb el pas del temps, ja que eren de materials peribles. Tan a un molí com a l’altre, en la sala superior s’obrin a l’exterior dues finestres, una dalt mateix de la porta d’accés a l’edifici, i l’altra contraposada i lleugerament desviada.
Darrere del molí més gran, cap a l'est, trobem una cisterna excavada en la roca per a l’abastiment d’aigua de persones, animals i altres menesters.
Obra de l’arquitecta Lourdes Garcia Sogo, l´estructura d´acer i fusta s´alça sobre una plataforma circular de pedra, d´uns 18 metres de diàmetre. El Mirador va ser construït l´any 1998 per l´empresa Cubiertas y MZOV i el promotor va ser Airtel Móvil S.A. L´edificació pretén dotar el lloc d´un fàcil accés, seient i ombra, de manera que aquest punt previlegiat, abans àrid i aspre, servesca no només per a mirar sinó per a "estar mirant".
Ací mateix, en una superfície d’uns 5000 m², existeix un jaciment arqueològic de l’Edat del Bronze - II mil·lenni abans de Crist - que correspon al poblat de la Penya del Cingle. És molt important la seua posició geogràfica i estratègica, evident el control visual, amb el domini de la plana agrícola, de la muntanya i dels recursos ramaders, entre els rius Girona i Gorgos. Les persones que vivien en aquest xicotet poble, ara fa entre 3500 i 4000 anys, preferien aquest tipus de llocs segurs i de fàcil defensa, rodejats per grans espadats. Les seves cases eren de pedra i fang, amb els sostres de troncs, branques i terra.